ELS ROVELLONS O ESCLATA-SANGS

Bolets de sang rovellada

Els rovellons han arribat a ser uns bolets molt populars a casa nostra pel fet que són senzills de diferenciar de la resta. Tenen característiques pròpies fàcils d'aprendre. Són bolets que, quan els ferim, deixen anar llet o làtex de color taronja o sang. No hi ha cap altre bolet consistent, carnós, que tingui aquestes característiques. De fet, la denominació d'esclata-sang, que encara es manté a les Balears i en terres valencianes, és l'òptima per anomenar aquests bolets. A banda, no hi ha bolets que puguin induir a confusions preocupants. És veritat que hi ha certs bolets que se'ls assemblen, com ara les lleteroles i els lleterols, però el seu làtex blanc o groguenc els delata. I, com a màxim, es tracta de bolets picants, que no causaran mai intoxicacions. A la cuina, els rovellons no són excel·lents, però sí segurs.

Els bolets poden produir làtex picant per evitar ser menjats pels animals. En el cas dels rovellons, han generat una llet vistosa i de gust amarg o resinós (tasteu-ne unes gotes). Aquesta adaptació, però, s'ha tornat en contra seva: els rovellons perden gran part de l'amargor en ser cuits i s'han convertit en els bolets més buscats en tot l'àmbit català gràcies a la seva vistositat.

Els rovellons són bolets micorízics dels pins i altres coníferes, especialment quan són joves i esclarissats. El barret dels rovellons, i sovint la cama, presenta unes taques arrodonides i lleugerament excavades que s'anomenen escrobicles.

Camagroc

Bolet amb un barret en forma d’embut d’1,5 a 5 cm de diàmetre. Les parets del barret són molt primes i poc consistents amb formes exteriors irregulars, de color marronós a la part superior i groc ataronjat a la part inferior. El peu és molt allargat i prim, cilíndric imperfecte, solcat longitudinalment i del mateix color que la part inferior del barret. La carn és elàstica i poc consistent. 

Es pot fer assecar per afegir-lo als guisats per enriquir-ne el gust i també s’hi pot afegir fresc ja que és un bolet que permet ser utilitzat en la majoria de plats amb resultat satisfactori. - 

El trobem a la tardor sobretot en boscos de coníferes i sovint damunt la molsa. Tot i que algunes vegades trobarem individus aïllats, se sol trobar en molta concentració. -

ELS ESCARLETS O CARLETS I ELS VERDEROLS

Bolets molsuts

Els escarlets és el grup de bolets més divers. És format per bolets de famílies sovint allunyades entre si, de bolets que han evolucionat per acabar tenint un aspecte molt similar. La silueta característica, la que fa néixer la denominació, és la de Hygrophorus russula, el escarlet o carlet.

Els escarlets són, per tant, bolets carnosos, molsuts, consistents, sense volva ni veritable anell i, excepte algun cas, relativament poc olorosos. Molts escarlets han pres el nom de variacions a partir del carlet ver, així parlarem de l'escarlet groc, escarlet pudent, escarlet blanc o escarlet d'ovella, els que més agraden a les ovelles.

Desconeixem l'origen del nom. Joan Coromines el relaciona amb els cards, però assenyala que és una conclusió basada només en indicis. En una estampa de Ramon Martí, amb data de 1757, es comenten entre altres bolets, l'escarlet. És la denominació més antiga que coneixem, no prevista per Coromines.

En l'espera de trobar més referències i poder esclarir l'origen del nom, creiem que el mes oportú és mantenir la doble denominació, la d'escarlets i la de carlets, i pensar que probablement la més correcta és escarlet.

Pel fet de ser un grup tan divers, existeixen molts escarlets d'aspecte similar i és complex separar-los. Hem preferit escollir-ne una dotzena dels més corrents o representatius. No oblideu llegir els comentaris 

Característiques de la llengua de bou blanca (Hydnum albidum).La llengua de bou és de la familia Hydnum, que són bolets que es caracteritzen per tenir agulles en comptes de làmines a l'himeni, d'aquí que l'anomenin a la Catalunya central i part de Lleida amb el nom d'agulleta. Farem un breu comentari sobre el bon costum que cada cop adoptem més boletaires en treure aquestes agulles al mateix lloc on trobem les llengües de bou per diferents motius:

1-Les agulles contenen les espores de la llengua de bou blanca, deixant-les al bosc col·laborem en la reproducció de la llengua de bou blanca.2-Les agulles de la llengua de bou blanca són més amargants que la carn del bolet. Si les deixem ens arrisquem a que algun comensal poc acostumat no li trobi el bon gust al plat.3-Les agulles de la llengua de bou blanca es desprenen a la paella, agafant un aspecte semblant a un cuc del bolet, fet que pot resultar desagradable a la salsa d'algun convidat.

A diferència del seu germà de terreny àcid (hydnum repandum), la llengua de bou és completament blanca, tant el barret com el peu i les agulles, tot i que es va enfosquint a mesura que envelleix. El barret sovint fa formes que recorden a un núvol, o fins i tot a una sabatera en petit. El peu és curt i la seva olor agradable recorda a la del rossinyol (són parents). La carn té un gust lleugerament amarg, que s'accentua amb l'edat de l'exemplar, i cal destacar que és molt trencadissa.

Habitat de la llengua de bou blanca.

Com ja us hem comentat, la llengua de bou blanca es troba únicament a terrenys calcaris. En línies generals podem dir quecomparteix habitat amb llenegues i camagrocs, tot i que, afinant més encara, la llengua de bou és encara més amant deterrenys humits i molsa, així com de barrancs i terrenys escarpats, tot i que no es poden descartar les pinedes velles barrejades amb garric o roure que tant agraden a la llenega. És un bolet de tardor avançada, i com és de desenvolupament lent, es pot arribar a trobar fins i tot al març a cotes baixes.

La llengua de bou a la cuina.

El primer problema que presenta la llengua de bou blanca a la cuina és a l'hora de netejar-la. Al problema de tenir força humus i fullaraca enganxat per les característiques del terreny on la podem trobar, se li ha de sumar que s'esmicola amb moltíssima facilitat. És un dels bolets en que hauriem de tenir més en compte els consells que us donem a l'article de com netejar bolets fàcilment.

El punt d'amargor que té la seva carn ens fa recomanar bullir-lo lleugerament i llençar l'aigua de cocció, afegint-lo després a qualsevol barreja de bolets que ens servirà per cuinar una infinitat de plats. Podeu agafar alguna idea d'aquí.Us recomanem especialment la conserva en vinagre. Es fa de manera semblant a la conserva dels rovellons i és una bona manera d'eliminar completament l'amargor del bolet.

Confusions de la llengua de bou blanca.

La llengua de bou blanca és difícil de confondre, en tot cas podem confondre l'Hydnum albidum amb el seu germà, l'Hydnum repandum, propi de planifolis i terrenys àcids, també comestible tot i que més amargant. També es pot confondre amb Hydnum rufescens, més esquifit i marronós o vermell, també comestible però de menys qualitat.

LES MÚRGOLES, LES ORELLES DE GAT, LES MORAGUES I ELS BOLETS DE GREIX

Bolets de carn prima

Les múrgules i alguns bolets de greix són bolets de primavera. Les primeres són bolets peculiars, que apareixen de manera irregular, en boscos aclarits, remoguts o cremats. Avui dia sabem que, a diferència de la majoria de bolets, les múrgules no neixen de miceli adult. Apareixen a partir d'estructures de resistència, els esclerocis, que el miceli va deixant en el sòl al llarg de la seva vida. Amb els anys, els esclerocis van madurant a la primavera. La llum, la calor d'un incendi o altres agressions, poden excitar la germinació massiva dels esclerocis d'un bosc o d'un marge.

Les múrgules són bolets complexos d'identificar, ja que totes s'assemblen molt. La tranquil·litat és que no se la pot confondre amb altres espècies tòxiques.

Com diem en algun altre grup, per conèixer les múrgules cal anar sense presses i recollir bones mostres de cada espècie, com ara quatre o cinc bolets collits junts, amb exemplars joves i vells. Fixeu-vos com tenen el barret, si la cama continua directament cap al barret o si, primer, s'enfonsa dins el barret i torna a sortir, fent una petita depressió anomenada val·lècula. Observeu que el barret és dividit en diferents costelles que voregen cavitats, anomenades alvèols. A vegades els alvèols tenen costelletes més endinsades que les divideixen en cavitats menors. Per diferenciar-les s'anomenen costelles primàries i, les petites, secundàries. Quan una múrgula envelleix, les secundàries poden créixer fins al nivell de primàries, per la qual cosa ja no es diferencien gaire bé: observeu-ho en exemplars joves.

El bolet comestible blau violeta 

Segurament tots els boletaires hem trobat la Pimpinella Morada (Lepista Nuda), buscant altres espècies de bolets a boscos de pi. Els colors vius d’aquest bolet despunten quan el veiem al bosc, on normalment, forma grups nombrosos.

És un bolet comestible, però per consumir-lo, cal anar amb compte i consumir només els exemplars joves, on els colors morats destaquin bé per evitar confusions amb altres varietats. Personalment no n’acostumo a collir, però si que n’agafo un parell de sortides a l’any per consumir amb altres barreges de bolets.

NOMS POPULARS DE LA PIMPINELLA MORADA 

A Catalunya, a més de Pimpinella Morada, en diem Pentinella morada, escarlet morat, lileta, moixeró blau.... a la península se’n diu pie azul, borracha, tricoloma violeta, pezón azul... al País Basc l’anomenen oin urdin i altres paisos com França en diuen pied bleu.

Característiques de la Pimpinella Morada 

El seu barret és llis, fi i carnós, pot arribar fins als 15cm de diàmetre, comença tancat per acabar desplegant-se. Al centre fa un ampli mamelló, de color fosc per acabar guanyant el violeta fins al marge del barret. En els exemplars més joves, el marge del barret és corbat. Quan el barret guanya maduresa va prenent un color marró pàl·lid que en fa més difícil la identificació.

Les làmines estan juntes i de color violeta en els exemplars joves, en la maduresa es tornen d’un color bru pàl·lid.

El peu és fibrós i llarg, pot arribar als 12cm, és de color violeta tot i que en ocasions, queda cobert per un color blanquinós. La seva base és lleugerament bulbosa i quan l’arranquem veurem que a la base queda enganxada fulles i matèria orgànica on en moltes ocasions s’hi pot apreciar el micel.li.La seva carn és tendra i d’un color blanc violat de jove i pàl·lida en els exemplars adults. Desprèn una olor afruitada o d’alguna espècie indeterminada, aromàtica i característica d’aquest bolet.

És un bolet que es pot conrear, mitjançant un compost a base de fems de cavall tot i que els exemplars no són ben bé iguals. En ocasions si veiem micel.li quan l’arranquem podem fer la proba d’enterrar-lo en alguna zona de pastura i si les condicions són favorables en un parell d’anys els micel.lis haurien de produir exemplars.

Quan i com buscar la Pimpinella Morada 

La pimpinella morada li agrada els llocs humits i amb fullaraca, per això serà fàcil trobar-la a boscos de frondoses i de coníferes. Enterrades sota la pinassa dels boscos de pi vell preferentment tot i que també les trobarem en alzinars.

També li agraden les vores dels prats de pastura, que estan a tocar amb zones boscoses, per això no serà gens estrany trobar-la mentre busquem cama-secs.

La pimpinella morada, la podrem trobar des de primavera fins ben entrat l’hivern. La tardor serà la època de major expansió. Rarament trobarem aquest bolet en solitari, els seus erols acostumen a ser nombrosos i dins els boscos de pi serà on es desenvoluparà en major magnitud, arribant a formar grans cercles plens d’exemplars. Aqui ús ensenyem un vídeo des del bosc on hem localitzat unes quantes pimpinelles morades:

Algunes zones on buscar la Pimpinella Morada 

Aquest bolet és d’àmbit mundial. Als nostres boscos, per posar-ne alguns exemples, l’he trobat visitant les pinedes de St. Joan de l’Erm i del Port del Cantó. O buscant rovellons pels boscos propers a Vilamitjana a l’Alt Urgell. També en podrem collir a les pinedes de pi blanc dels boscos de la Catalunya Central, des del Solsonès, baixant cap al Bages o als alzinars del nord de la Selva a St. Hilari Sacalm i Viladrau.

No cal mencionar més zones, ja que seguint les indicacions de l’apartat anterior i en plena temporada de tardor, ens serà més que fàcil localitzar aquest bolet. És un bolet que l’haurem de collir quan és jove ja que es corca amb facilitat.

Possibles confusions amb la Pimpinella Morada 

Les confusions més perilloses amb la Pimpinella Morada pot ser amb algun Cortinari, que dins de la seva gamma hi ha varietats mortals. La més freqüent és amb elCortinarius Purpurascens (Cortinari Purpuri), per sort, aquesta varietat dels Cortinaris és comestible, tot i que de baixa qualitat. El barret d’aquest és de color violeta però més tirant cap a bru i fibril·lós, el seu peu presenta una cortina de color rovell típica de tots els Cortinaris. Una altra de les diferències és que la Pimpinella Morada quan madura pren un color marró en canvi el Cortinari Purpuri té un color rovell que el diferencia.

Una altra de les varietats susceptible de confusió, però del mateix ram, és la Lepista Sordida, un excel·lent comestible que el diferenciarem perquè és la meitat de grossa que la Pimpinella Morada, el diàmetre del barret arriba fins als 7cm i la longitud del seu peu allarga fins als 6cm com a molt.

La Pimpinella Morada a la cuina 

Primer de tot comentar que només consumirem els exemplars joves, els que tindran el color violeta més viu i marcat, així de pas evitarem possibles confusions. També cal tenir en compte que aquest bolet no es pot consumir cru, ja que pot provocar alguns trastorns, per tant, l’haurem de cuinar bé. Cuinarem preferentment el seu barret i descartarem el peu ja que és bastant fibrós.

El seu sabor és suau perfumadament agradable i amb certa tendència al dolç, però tot va a gustos, hi ha qui diu que és massa aromàtica o acre.

La seva carn amb la cocció es torna més fosca. Ideal per consumir amb barreja de bolets més que individual. El seu gust dolç també fa que en puguem fer confitura.

https://youtu.be/QRTtyZtFJEg